INTRODUCCIÓ

Des dels seus inicis, l’ èsser humà ha sentit la necessitat d’establir paràmetres per organitzar d’una manera racional el seu temps: de concretar, definir i diferenciar els fets presents del passat.

Les primeres mesures es van basar en els recursos que oferia la pròpia naturalesa; amb les observacions astronòmiques. Durant molt de temps, el cel va ser el principal instrument de mesura, juntament amb la posició i el moviment dels astres. L’ésser humà es va adonar que podia fer ús dels fenòmens físics que es repetien d’una forma periòdica i, tot aprofitant la seva regularitat, va construir instruments per mesurar intervals de temps. Alhora, tot acomulant coincidències i repeticions, va buscar el mode de descobrir-ne les lleis que es relacionen.

El primer “rellotge” va ser, sense cap mena de dubte, l’alternança del dia i la nit que ja diferenciaven els homes de la prehistòria. Però, quan l’home del Neolític, agricultor, ramader i sedentari, va necessitar tenir uns coneixements més acurats dels canvis que es produïen, és quan neix el calendari. Amb la cultura sumèria van aparèixer els calendaris de tipus lunar que posteriorment són dividits en 4 setmanes de 7 dies seguint les fases de la Lluna (a finals del quart i tercer mil.leni). Finalment, afegir que les divisions del dia en 24 hores és una herència mesopotàmica incorporada més tard pels grecs i posteriorment pels romans. Alhora, pel sistema sexagessimal emprat pels babilonis, se’n va derivar la partició de les hores en minuts i dels minuts en segons.

Per disposar de l’hora actualitzada en qualsevol moment, independentment de l’observació astronòmica, van nèixer els rellotges que disposaven d’un sistema o mecanisme que va intentar seguir fidelment, o imitar al màxim, el període del moviment aparent del Sol. D’aquests rellotges autònoms es destaquen els d’aigua, de sorra, de foc, els mecànics, els electrònics i els atòmics. I és que val a dir que, en un rellotge són importants dues qualitats: la precisió o exactitud i la sensibilitat o definició. La precisió és el seu marge d’error màxim en un dia (avançament o retard), mentre que la sensibilitat és la unitat de temps més petita que amb ella hom pot apreciar. L’augment progressiu de precisió ha comportat un augment de la sensibilitat.

Abans del rellotge de pèndol, la precisió dels rellotges mecànics o d’aigua es resumia aproximadament en una hora al dia i la unitat de temps més petita que podien assenyalar normalment era el quart d’hora. Amb l’invent revolucionari del pèndol, la precisió pogué augmentar fins al voltant d’un segon al dia i els rellotges començaren a mesurar el segon.

L’electrificació dels rellotges de pèndol i la introducció de nous oscil•ladors, com el diapasó, van continuar augmentant la precisió i la sensibilitat dels rellotges fins que l’electrònica facultà l’aprofitament de les qualitats piezoelèctriques del quars per a la mesura del temps.

Al llarg de la història, la tecnologia ha dut a l’aparició d’ invents cada cop més sofisticats que, van permetre “observar” els lapsus de temps: des dels calendaris que registren dies, anys i segles; passant per les clepsidres, espelmes, quadrants per medir periodes més curts de temps com les hores minuts i segons, fins a arribar al rellotges que es troben als telèfons mòbils o a l'ordinador.

Finalment, podem observar que el rellotge és un objecte de la vida quotidiana que té una continuïtat des dels temps més antics de la història de la humanitat fins a la nostra era.